03 juny Cases Monumentals
Aquest hivern 2026, accedeix a una oportunitat única. Visita els edificis més singulars de Barcelona a meitat de preu.
Promoció disponible fins al 28 de febrer
Commemorant les Cases Monumentals de Puig i Cadafalch
L’any en què Barcelona ha estat designada com a Capital Mundial de l’Arquitectura (2026), ha coincidit amb la commemoració d’un esdeveniment que va definir la valoració social i institucional de l’obra de Josep Puig i Cadafalch. Cinquanta anys hauran passat des que, el 1976, set obres de l’arquitecte van ser reconegudes com a ‘monument històric artístic’, cinc de les quals són cases, amb algunes que fins i tot estaven a punt de no sobreviure per interessos adversos a la seva conservació.
Un patrimoni revalorat
Si una bona part de l’obra de Puig i Cadafalch existent a Barcelona gaudeix de protecció i reconeixement patrimonial, és degut a unes circumstàncies de salvaguarda arquitectònica esdevingudes entre 1973 i 1976. L’arquitecte mataroní que havia conegut èxits tant en aquesta professió, com a la d’historiador de l’art, arqueòleg i polític, va conèixer també la suspensió exercir d’arquitecte el 1942 amb el començament del règim dictatorial.
Amb tot, trenta anys després, el 1973, va començar un procés de reconeixement institucional del valor de les seves obres, especialment a Barcelona. En primer lloc, la Comisión Central de Monumentos va acordar donar informe favorable a la declaració de ‘Monumento Nacional’ a algunes de les obres més assenyalades de l’arquitecte. Aquest acord sortia d’un context important, ja que aquell any es va anunciar la preparació per a la celebració de l’Any Europeu del Patrimoni Arquitectònic el 1975. Aquest any va conèixer la celebració d’esdeveniments i publicació de documents importants.
En primer lloc, els ministres dels estats participants van publicar la Carta Europea del Patrimoni Arquitectònic, i al mes següent es va portar a terme el Congrés del Patrimoni Arquitectònic Europeu, que va donar llum a la coneguda com a Declaració d’Amsterdam. En segon lloc, i paral·lelament, va tenir lloc la difusió, mitjançant la revista CAU, del Manifest en defensa del Patrimoni Artístic, amb un molt ample llistat de personalitats i institucions signants. Entre aquestes, a més del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, estava la Junta de l’Ateneu Barcelonès, Òmnium Cultural i diverses entitats com associacions, casals i cooperatives. A més, entre les persones signants trobem noms com Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu, Antoni Tàpies, Joan Miró, Cirici Pellicer i Manuel Vázquez Montalbán, entre moltes altres.
L’especulació immobiliària estava afectant o fent desaparèixer molt patrimoni arquitectònic, incloent-hi el 1968 la Casa Trinxet (1904) de Puig i Cadafalch, recollit com a exemple d’obra destruïda a la revista CAU. Aquesta veu d’alerta va ajudar tant a posar en qüestió aquest procés, com a finalment reconèixer el valor artístic i històric d’estructures com les de Puig i Cadafalch. El 17 de febrer de 1976 es va publicar al BOE el decret aprovat el mes anterior, declarant com a monuments historicoartístics de caràcter nacional diverses obres de l’arquitecte. Entre aquestes, a més de les Caves Codorniu a Sant Sadurní d’Anoia, es troven la Fàbrica Casaramona, i cinc de les seves cases a Barcelona, les quals convé exposar breument.
Les cases – monument
Si s’exposen en ordre cronològic d’acabament de construcció, hem de començar amb la Casa Martí (1895-1896), el primer projecte residencial de Puig i Cadafalch a Barcelona. La casa seria coneguda pel seu cafè Els Quatre Gats, instal·lat als baixos comercials el 1897, lloc de trobada de reconeguts artistes de la bohèmia catalana com Ramon Casas i Pablo Picasso fins al 1903, amb altres usos com ser seu del Cercle Artístic Sant Lluc, o espai d’espectacles de titelles, fins al rescat del cafè el 1983.
Com a continuació, la Casa Amatller (1898-1900), primera casa feta per l’arquitecte a l’Eixample de la ciutat, però partint de la reforma d’una casa ja existent al conegut passeig de Gràcia. L’empresari xocolater Antoni Amatller li confiaria la construcció de la seva casa-museu, a la que Cirici Pellicer nomenaria ‘l’apoteosi de les arts decoratives’ en l’arquitectura del període que coneixem com a modernisme català. A inicis de la dècada de 1940, Teresa Amatller, filla d’Antoni, s’encarregaria de garantir la seva conservació amb la creació de la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic.
Poc després del començament de l’anterior, Romà Macaya i Gibert, industrial cotoner, i també col·leccionista d’objectes en vidre com l’Antoni Amatller, li encarregaria en paral·lel l’edificació d’un altra casa al Passeig Sant Joan, el Palau Macaya (1899-1901), on hi va viure amb la seva família fins al 1912. Va ser la seu de l’Insitut Educatiu de Sordmuts i Cecs de 1949 a 1978. Avui dia és seu d’un centre cultural i social de la Fundació La Caixa.
Una vegada acabades aquestes, va rebre de Manual de Quadras i Feliu, també industrial tèxtil, l’encàrrec tant de reformar una casa preexistent al carrer Rosselló, com de construir una extensió que funcionés com a nova façana historicista de l’avinguda Diagonal. A més, havia de reflectir el seu recent atorgament de títol de ‘baró’, que entroncava des de l’edat mitjana, d’aquí que sigui conegut com el Palau Baró de Quadras (1902-1904). Avui dia és seu de l’Institut Ramon Llull.
Una vegada més, Puig i Cadafalch va acceptar el repte de portar dos projectes a la vegada, encara que molt proper a l’anterior. Es va tractar de la Casa Terrades (1903-1905), l’única de les cases que conforma un bloc exempt a l’Eixample i que gaudeix d’un apel·latiu popular propi: la Casa de les Punxes. En realitat, l’estructura consisteix en tres cases, encarregades per Bartomeu Terrades i Brutau -hereu d’un industrial tèxtil- per a les seves tres germanes.
S’ha d’esmentar també la Casa Serra (1903-1908), que encara que va ser demanada pel comerciant Pere Serra i Pons a l’arquitecte perquè fos la seva residència, va quedar inacabada per problemes de salut i econòmics del propietari, i eventualment venuda pel seu germà a la Companyia de Santa Teresa de Jesús que encarregaria a altre arquitecte la seva adaptació per a col·legi i residència de la congregació. El 2001 va rebre també el reconeixement monumental, i avui dia és la seu de la Diputació de Barcelona.
Aquestes cases que en el seu moment van ser reconegudes com a ‘Monument Històric-Artístic’ (les primeres fa enguany 50 anys, i la última fa 25 anys), avui porten a Catalunya el distintiu de BCIN, ‘Bé Cultural d’Interès Nacional’. Des de Cases Singulars, i en col·laboració amb el projecte ArquitecturaCatalana.cat impulsat pel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, hem desenvolupat una proposta de ruta perquè la ciutadania pugui apreciar aquestes cases monumentals de Puig i Cadafalch en una jornada:
Fonts:
Arxiu de l’Institut Amatller d’Art Hispànic
Arxiu Nacional de Catalunya
Hemeroteca Revista CAU (CATEB)
Hemeroteca La Vanguardia