○ Cases Singulars

La joia del modernisme Català

Visita el Palau de la Música i descobreix el seu paper en l’arquitectura catalana a través d’un recorregut guiat per Cases Singulars que explica el seu origen, la seva construcció i el seu valor cultural actual.

Història

El Palau de la Música Catalana s’erigeix en un monument clau del Modernisme català entre els estrets carrers del barri de Sant Pere de Barcelona. Inaugurat el febrer de 1908, l’edifici donava servei a l’Orfeó Català, que necessitava una seu definitiva, així com una Sala de Concerts, que ha esdevingut un dels símbols de l’arquitectura catalana.

Tot i les dificultats tècniques i l’ajustat pressupost del qual disposava l’arquitecte, Lluís Domènech i Montaner va trobar la solució perfecta, gràcies als seus amplis coneixements tècnics. Per dur-los a terme, va combinar la tradició, representada per materials com el maó, amb la modernitat, exemplificada amb el ferro, que serà l’esquelet intern de l’edifici.

Actualment, el Palau de la Música Catalana encara llueix com ja ho feia gràcies a les rehabilitacions dutes a terme per l’equip d’Oscar Tusquets, adaptant la construcció als nous temps sense perdre l’essència original.

L’arquitecte, Lluís Domènech i Montaner

Domènech i Montaner va ser escollit com l’arquitecte per dur a terme aquesta empresa encarregada per l’Orfeó Català, no només per la seva mestria com a arquitecte, demostrada pel fet que fos professor a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, sinó per la seva faceta d’historiador i amant de la cultura catalana.

Cal tenir en compte que tant ell com els fundadors de l’Orfeó, Lluís Millet i Amadeu Vives són producte de la Renaixença, el moviment social i cultural que buscava aquesta identitat nacional. Per tant, és molt significatiu que l’arquitecte hagués publicat, el 1878, A la recerca d’una arquitectura nacional , una obra que era el reflex perfecte de tots els ideals de la Renaixença a l’àmbit arquitectònic.

Què visitarem?

Farem un recorregut per la seva arquitectura, admirant els dissenys modernistes de Lluís Domènech i Muntaner, fins les innovadores ampliacions d’Oscar Tusquets.