18 març Mansana de la Discòrdia
MANSANA
DE LA DISCÒRDIA
Aquest hivern 2026, accedeix a una oportunitat única. Visita els edificis més singulars de Barcelona a meitat de preu.
Promoció disponible fins al 28 de febrer
Qui més qui menys ha sentit a parlar de la Poma de la Discòrdia de Barcelona. Aquest concepte fa referència a la poma de cases del Passeig de Gràcia compresa entre els carrers Consell de Cent i Aragó. Però per què aquest nom tan peculiar? El destí, sempre capriciós, va voler que en aquest tram de carrer coincidissin els tres grans arquitectes del Modernisme català: Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch i Antoni Gaudí. Ells van ser els artífexs de les cases Lleó i Morera, Amatller i Batlló, que van fer debatre els barcelonins sobre quina de les tres mereixia la poma d’or que s’havia de concedir a la més bella, igual que en el mite grec en què Paris havia de decidir quina deessa n’era mereixedora.
Atès que en castellà la paraula que designa tant el fruit com la poma urbana és la mateixa, poma, es va fer aquest joc de paraules perquè precisament era un terme molt similar al que Cerdà feia servir per definir aquestes quadres: mansanes. L’enginyer i artífex de l’Eixample de Barcelona va crear aquesta paraula a partir del concepte mansus, que en llatí feia referència a un lloc on fer una estada i que posteriorment, al segle XI, donaria lloc al concepte més català. La lògica que ell va seguir era que, si un mansus era una casa, per què no podia ser una mansana un conjunt de cases? Encara que aquesta definició apareix en els seus escrits teòrics, el terme mai no va arribar a utilitzar-se de forma generalitzada en català, sent substituït per Illa (Illa en castellà). Tot i això, el terme Poma de la Discòrdia ha arribat fins als nostres dies com un concepte històric que fa referència a aquest conjunt de cases tan singular.
La peculiaritat d’aquestes edificacions no només resideix en els seus arquitectes, sinó també en el fet de tractar-se de remodelacions d’immobles preexistents. Les famílies aquí establertes volien que els seus habitatges es diferenciessin de la resta, i per això no els valia viure en una casa igual a la del veí. Per aquest motiu, les cinc cases originals fetes segons els paràmetres del Pla Cerdà entre 1864 i 1877, seran adquirides per nous propietaris. Aquests encarregaran les seves reformes, que es duran a terme entre 1898 i 1915, donant lloc a la famosa illa de cases.
El primer serà Antoni Amatller, industrial xocolater que va adquirir la Casa Martorell de 1875 l’any 1898. Les obres, confiades a Josep Puig i Cadafalch, van ser enllestides el 1900. La Casa Amatller destacarà per la seva façana, clarament inspirada en els edificis nord-europeus, i per la profusió escultòrica que la decora, alhora que narra aspectes sobre la família, com el seu negoci o les seves aficions. La construcció suposa un trencament amb la normativa urbanística, no només en alçada, motiu pel qual l’Antoni Amatller va estar immers en un llarg litigi, sinó també pel que fa a la quantitat d’obertures. La regularitat de l’edifici anterior es veu trencada amb un nombre diferent de finestres a cada pis.
La segueix la reforma encomanada per Francesca Morera, que havia heretat l’edifici del seu tiet Antoni Morera i Busó. La família, enriquida amb el negoci de la canya de sucre a Puerto Rico, els permet tornar a la capital catalana amb la fortuna obtinguda. Ella decidirà confiar el projecte a Lluís Domènech i Montaner, començant el 1902, i finalitzant les obres el 1905 ja amb el seu fill, Albert Lleó i Morera, com a propietari, donat que ella havia mort l’any anterior. És, amb diferència, la casa menys respectada, ja que actualment presenta uns baixos i un coronament reproduïts als anys 90.
La tercera reforma és l’encarregada per Josep Batlló a l’arquitecte dels Güell, Antoni Gaudí. L’empresari tèxtil volia una casa molt diferent, sobretot tenint en compte les que altres arquitectes, com Josep Vilaseca, havien realitzat per familiars seus. Ell volia fer del seu habitatge del qual més se’n parlés a tota Barcelona. L’actuació d’en Gaudí, duta a terme entre 1904 i 1906, ens presenta una línia arquitectònica totalment diversa al vist a les cases anteriors, on les referències tenien una base més històrica, mentre aquí, és la natura la inspiració.
Tot i que la mansana també inclou les cases Mulleras i Bonet, números 37 i 39 respectivament, per ser fetes en un estil més classicista, més properes al Noucentisme, se’n parla menys d’elles. Tanmateix, considerem important fer-ne un apunt, ja que la Casa Mulleras és la reforma que Enric Sagnier efectua a l’edifici original de 1868. La seva producció és la més extensa de la Barcelona de l’època, per tant, contemporània a Gaudí, Domènech i Puig, però com el seu estil és molt més clàssic i afrancesat, i menys lligat a les línies modernistes, la seva figura ha quedat dissimulada. Això és quelcom que podem veure a la Casa Mulleras, que a més, és l’única de les cinc que va respectar la normativa urbanística de les alçades del 1891, que establia que els edificis havien de ser de menys de 22 metres d’alçada.
L’última casa, encarregada per Josefina Bonet a l’arquitecte Marcel·lí Coquillat, natural d’Elx, segueix les línies classicistes de l’anterior, amb elements molt italianitzants com la tribuna que assimila un arc serlià.
En poques paraules, no sembla pas estrany que la premsa de l’època iniciés aquest debat, ja que encara avui dia és vigent aquesta discòrdia, amb milers de transeünts, tant locals com estrangers, que queden bocabadats per la profusió artística que en aquesta mansana conflueix.
Cristina Rodriguez, graduada en historia de l’art
Cases Singulars.