09 abr. Palau de la Música Catalana
Entre el modernisme i la modernitat: Levolució arquitectònica del Palau de la Música Catalana
El Palau de la Música Catalana, obra de l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner, és conegut per tothom. Qui més qui menys ha assistit a algun concert al Palau o ha admirat la façana en passar per davant. Però, independentment de la percepció estètica, l’edifici amaga una sèrie de resolucions tècniques que el fan mereixedor dels premis i les catalogacions que ha obtingut, com la seva entrada a la llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO el 1997. Per fer-nos una idea, hem de començar pel principi.
El president de l?Orfeó Català, Joaquim Cabot, contacta amb Lluís Domènech i Montaner perquè li dissenyi la seu de l?entitat, que ha d?incloure tant els espais administratius id?assaig dels cors com una sala d?audicions. Per això, es proporciona a l’arquitecte un terreny de planta irregular, resultant de la demolició del claustre de l’església de Sant Francesc de Paula, al barri de Sant Pere, a tocar de la futura Via Laietana. Domènech i Montaner no només haurà de bregar amb les dimensions reduïdes del sòl, sinó també amb l’alçada màxima imposada per la llei urbanística i amb la dificultat de tenir llum natural en un veïnat de carrers estrets.
Estructuralment, Domènech i Montaner feia anys que estava immers —i a través d’altres projectes, com el Cafè-Restaurant de l’Exposició o l’Hospital de Sant Pau— en la creació d’un esquelet que combinés les millors qualitats tècniques del totxo, material tradicional, i el ferro, fill de la revolució industrial. Com a resultat, una estructura reticular metàl·lica que és l’ànima del Palau, i que és la raó per la qual es poden assolir aquests grans finestrals i un espai tan diàfan.
No oblidem que la seu de l’Orfeó també havia d’estar ubicada a l’edifici, i que, com que era un espai d’ús diari, havia de ser fàcilment accessible. Aquí és on l’arquitecte trobarà una de les solucions: en ubicar aquests espais a la planta baixa, l’entrada era directa des del carrer. A més, la sala d’audicions es col·locarà al primer pis, cosa que permetrà corregir la irregularitat del terreny i dotar l’auditori de molta llum natural. Com a “casa dels cants”, tal com la va anomenar Joan Maragall, no calia una sala fosca, sinó que la llum podia entrar a dolls perquè el delit no fos només auditiu, sinó també visual.
Però, per entendre el Palau, no podem quedar-nos només amb l’obra de Domènech i Montaner, sinó que l’hem de veure amb les actuacions i ampliacions realitzades posteriorment per l’equip encapçalat per Oscar Tusquets, que va treballar en dues fases: la primera, entre 1983 i 1989, i la segona, entre 1996 i 2004. gestió de l’Orfeó a un nou edifici, i reconvertir l’antic espai a cafeteria, mantenint alguns dels elements originals, com els tancaments de vidre i fusta. O també donar cabuda a més públic i activitats, la qual cosa es va aconseguir amb la construcció d’una nova sala, el Petit Palau. Això sí, en totes aquestes intervencions, hi havia una idea en comú: respectar i destacar l’edifici original, i crear una continuïtat entre els espais amb l’ús del mateix material protagonista, el totxo.
D’altra banda, calia actualitzar el Palau als nous temps; així doncs, s’hi van afegir elements que passen desapercebuts, però que són essencials. Una d’aquestes millores va ser folrar els vitralls originals, millorant així l’acústica de la sala i, alhora, aïllant l’auditori de l’enrenou de la ciutat moderna.
Precisament en temes acústics és on Domènech i Montaner s’enfronta a un dels reptes tècnics més ambiciosos. Lespai disponible era reduït per la quantitat daire necessari per a una bona reverberació del so; per això, l’arquitecte aplica solucions com ara la profusió decorativa: tots els elements permeten trencar les ones sonores i evitar el ressò. Aquesta resolució va ser útil per a l’encàrrec original quan a la sala cantava el cor o s’efectuaven concerts de cambra. Posteriorment, amb la intenció que l’auditori també acollís concerts simfònics, Tusquets i el seu equip van haver d’aplicar certs canvis per permetre’n els nous usos.
Per tot això, el Palau de la Música Catalana s’ha de concebre des d’una perspectiva de passat i de present, que permet entendre com l’enginy del mestre Domènech i Montaner ha estat llegit des dels temps posteriors, per poder-lo acompanyar i actualitzar, per assegurar-ne la pervivència com l’obra d’art total que és i serà.
-Cristina Rodríguez Santiago, historiadora de l’art
